Aigua: principi de totes les coses existents per al presocràtic Tales de Milet Apeiron: Principi i element de les coses existents, i que conté la causa tota del naixement i la destrucció del món. Arbitrarietat:Acte contrari a la justícia, a la raó, a les lleis, etc., dictat pel capritx. Arkhé: Origen de totes les coses. Canvi: Acció de canviar, l'efecte. Ésser:Existir, tenir realitat, tenir lloc com a fet. Foc:Despresa de calor i llum produïda per la combustió d’un cos. Logos: Raó universal que tot ho unificai que també es troba en els homes encara que aquests la desatenguin. Mite:Relat fabulós tradicional sobre els déus, els herois, els orígens d’un poble, etc., que expressa, d’una manera simbòlica, un concepte religiós, filosòfic o social. Necessitat:Allò de què hom no pot passar-se, no pot prescindir. No ésser: no ser, no existir. Nombre:Resultat de comptar les coses que formen un agregat, i ens abstracte que resulta de generalitzar aquest resultat. Opinió:Manera de jutjar sobre una qüestió, concepte que hom té d’una cosa qüestionable. Ordre:Arranjament, disposició regular de les coses, les unes amb relació a les altres. Physis: Naturalesa Veritat:Conformitat amb allò que és, ha estat o serà.
TEMA 2
Isonomia: igualtat davant la llei Isegoria: dret a parlar públicament, dret a difondre les pròpies idees Relativisme:Doctrina filosòfica segons la qual tot coneixement o tota norma moral són relatius. Escepticisme:Doctrina filosòfica segons la qual la raó humana és incapaç de conèixer la veritat. Sensisme: Modalitat de l'empirisme segons la qual tot coneixement, tota la vida psíquica, s'originen en els sentits, i es redueixen en darrer terme a les sensacions. Antilogia: Contradicció entre dos termes o dues idees. Areté: Mot grec que significa virtut en els sentit de 'qualitat' i 'capacitat' i que en la ideologia de la classe aristocràtica denotà la condició de l'home superior per la naixença i la tradició de casta. Demagògia:Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats perquè acceptin promeses i programes d’acció impracticables. Democràcia:Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu. Retòrica:Art de l’eloqüència, de l’expressió oral i escrita. Sofista:Mestre de filosofia i de retòrica de l’antiga Grècia. Gòrgies: fou un orador i un filòsof grec. Educat a l'escola de Parmènides sembla que defensava tres tesis: la primera que res no existeis, la segona, que si existís alguna cosa, no es podria conèixer i la tercera, que si existís alguna cosa i es pogués conèixer, no es podria comunicar. Per ell, "la veritat és la capacitat de persuadir amb la paraula". Protàgores: fou un filòsof sofista de l'antiga Grècia. pensa que tot està regit per una influència permanent de partícules i que el moviment no és possible sense l'existència de contraris. És per això que veu l'oposició i la contradicció com els veritables principis de la realitat, de manera que l'ésser efectivament real és aquell que es manifesta pels nostres sentits.
TEMA 3 Ironia: posa en contadicció a l'interlocutor, demostrant-li que defensa idees absurdes. Maièutica: Qui vol aprendre s'adona que no sap, comença de zero i descobreix en ell mateix l'autèntic coneixement Intel·lectualisme moral: Qui coneix el bé, només pot actuar bé. El mal és fruit de la ignorància Docta ignorància: Només sé que no sé res, primer pas de la via del coneixement vertader Dialèctica: Art del diàleg que porta a qui persegueix la veritat a descobrir-la per si mateix. Universalisme ètic: Els valors morals no són relatius, com defensaven els sofistes. El bé autèntic no depèn de les opinions particulars. Així, Sòcrates defensa que és milor patir una injustícia que cometre-la, ja que això últim ens allunya del bé. Llevadora (d'ànimes): Despertar i fer llum a la pròpia ànima. No es tracta de posar en l'interlocutor un saber diferent d'ell mateix, sinó despertar-li els coneixements que ja té. Concepte: Tot aquell procés de gestació que té lloc en la ment de l'home. Fer llum a aquests conceptes és el moment essencial del saber. Mètode: Camé que se segueix, manera ordenada, sistemàtica, de procedir, per a arribar a un fi deteminat. Dogmatisme: Posició que pressuposa, amb una il·limitada confiança en la raó, l'absoluta coincidència entre subjectivitat i objectivitat en l'acte de coneixement. Examen (vida): Valorar tan negativa com positivament els nostres actes dins de la nostra societat, la nostra manera de viure, de veure i entendre les coses. Justícia: Virtut moral per la qual hom pensa i obra segons dret, veritat i raó. Valor moral: Els valors morals són aquells valors que perfeccionen a l'home en el més íntimament humà, fent-lo més humà, amb major qualitat com a persona.
TEMA 4
Caverna (mite): El Mite de la Caverna el va crear per explicar la seva teoria de les idees. Explica com unes persones presoneres en una caverna veuen a les parets reflectides les ombres del que hi ha darrera d'ells gràcies a la llum d'una foguera. Els objectes de fora de la caverna representen la realitat, les idees, mentre que les ombres en són les còpies imperfectes, les coses del món tangible. Igual que les ombres recorden a l'objecte original per la silueta, les coses recorden a les idees eternes. Tir alat (mite):Per explicar el tema de l’ànima i el coneixement, Plató utilitza el mite del Carro Alat. Les ànimes són eternes, viuen des de l'eternitat al món intel·ligible contemplant les idees que també són eternes. Allí les ànimes són felices. Les ànimes marxen en processó cada una a dalt d'un carro tirat per un auriga, amb un cavall blanc i un cavall negre. En un moment determinat el cavall negre es desboca, surt del camí i malgrat els esforços de l'auriga cau en el món sensible. Bé: Plató ens diu que el Bé és la causa de l'ordre i de la bellesa en el món. El Bé és, efectivament, allò que disposa les coses per al millor, i que els dóna un ordre i un sentit. El Bé ordena les coses amb intel·ligència. Diànoia: raó discursiva del matemàtic. Noesi: la intel·ligència. Eikasia: imaginació, grau de coneixement. Pistis: creença. Episteme: ciència o coneixement Doxa: opinió Dialèctica: art del diàleg que porta a qui persegueix la veritat a descobrir-la per si mateix. Idea: fonament i model del món real Matemàtiques: ciència que estudia patrons en les estructures de cossos abstractes i en les relacions que s'estableixen entre ells. Dualisme: el dualisme de Plató creu que l'home és un ésser format per una ànima immortal i divina, i per un cos mortal i imperfecte, que empresona l'ànima. L'estat natural de l'ànima és estar separada del cos, de manera que el cos només aconsegueix pertorbar-la i molestar-la en el seu anhel de veritat i saber. Reminiscència: teoria que ens diu que conèixer és recordar. Diàleg: conversa entre dues o més persones motivat pel desig d'entendre's. Areté: virtut Món sensible: món que percebem pels sentits i que canvia continuament Món de les Idees: món immutable que només el percebem amb l'enteniment, amb "els ulls de l'ànima". Està lliure del canvi. Eugenèsia: filosofia social basada en els coneixements de la genètica que té com objecte l'estudi teòric i pràctic dels mitjans per a aprofundir fer créixer i perfeccionar físicament als individus humans. (bon nascut, bona reproducció) Oligarquia: és el govern en què manen els rics sense que els pobres tinguin accés al poder. Timocràcia: forma de govern on l'element passional domina sobre el racional i s'ambicionen honors i riqueses. Democràcia: la democràcia neix quan vencen el pobres i estenen el poder, per eleccions, a tothom Aristocràcia: és el règim més perfecte perquè és la intel·ligència la que, a través d'un monarca o d'uns homes superiors, per la seva educació i pel seu altruisme, domina l'Estat. Tirania: l'excés de llibertat que mp acava éssent més que un excés d'esclavatge, tant de l'individu com de la polis. Siracusa: ciutat grega més important de Sicília Ànima racional: ens diferencia dels animals i suposa l'element més elevat, s'assembla al que és diví i també és immortal. Es troba en el cervell i la seva missió és conduir les altres dues parts de l'ànima. Les seves virtuts són la saviesa i la prudència. Ànima irascible: es troba en el pit i està emparentada amb la moral, ja que és una font de passions nobles com la valentia. La seva virtut és la fortalesa. Ànima concupiscible: té a veure amb tendències o desitjos menys controlats que els anteriors. Origina baixes passions com l'apetit sexual o el desig immoderat de menjar i beure. La seva virtut és la temerància. Prudència: una de les virtuts clàssiques i es considera com la capacitat de jutjar correctament la situació i no actuar prenent riscos innecessaris.
TEMA 5: Peripatètic: Aristolètic. Relatiu o pertanyent a Aristòtil o a la seva filosofia.Seguidor de l’aristotelisme. Estagirita: Aristòtil Liceu:Societat literària o recreativa, on es donen lectures, conferències, etc. Metafísica: és la branca de la filosofia que investiga els principis de la realitat a un nivell d'abstracció que trascendeix el de qualsevol altra disciplina. Investiga els fonaments (causes i "primers principis"), les estructures més generals, el sentit i la finalitat tota realitat i tot ésser. Té moltes similituds amb l'altra branca de la filosofia anomenada ontologia. Ésser:Allò que és, que existeix, especialment dotat de vida. Persona, individu. Categoria:conceptes fonamentals que reflecteixen les propietats, facetes i relacions més generals i essencials dels fenòmens de la realitat i de la cognició. Substància:és el subjecte en el qual descansen les propietats, el que roman en el canvi accidental i l'ésser independent, el que té el seu ésser no en un altre sinó en si. Matèria: és allò amb el que està fet alguna cosa. Juntament amb la forma, és un element constitutiu de les substàncies individuals i des del punt de vista dinàmic és allò susceptible d'alguna determinació o forma, per tant una realitat potencial. Cal parlar també d'un cert caràcter relatiu del que es considera matèria. En el cas dels éssers vius la forma és l'ànima i la matèria el cos. Forma:s'entén per forma la figura d'un cos, però també i més fonamentalment allò que un objecte és. Cal distingir entre forma substancial i formes accidentals. La forma substancial es refereix al que un objecte és essencialment i les formes accidentals als trets no essencials de l'objecte. Aquest concepte té rellevància per a la psicologia, en particular la psicologia filosòfica, perquè servirà per a entendre en termes metafísics el psiquisme: tots els éssers vius té ànima, ja que s'entén l'ànima com el principi de vida ; des d'aquesta perspectiva, en els éssers vius, la matèria és el cos i la forma substancial l'ànima. Causa:per referir-se a tot factor o principi del que depèn una cosa Teleologia:quan considera que per donar compte d'una acció o succés és necessari referir-se als fins o propòsits d'aquesta acció o succés. Potència: Facultat de l’ànima. Les potències de l’ànima.Potència intel·lectiva.En fil, possibilitat d’esdevenir quelcom. En potència. Acte:En fil., estat de realitat o existència real. Passar de la potència a l’acte. Canvi: és l'alteració d'un ésser o de la realitat, la modificació dels seus atributs. Moviment:Acció per la qual un cos o alguna de les seves parts canvia de lloc o de posició Equitat: és la Justícia aplicada al cas concret. Segons Aristòtil, moltes vegades la rigorosa aplicació d'una norma als casos que regula pot produir efectes injusts. Per això, es fa necessari que en el Dret s'atenúen els efectes perniciosos del tenor literal d'una llei. Això és el que els romans graficaban en la màxima o adagio "Summum Ius, Summa Injúria", que significa que del màxim rigor de la llei, de vegades poden seguir-se aquestes conseqüències injustes de les quals parlem. És per això, que recórrer a l'Equitat en el Dret, equival a resoldre el cas com si el legislador hagués considerat les particularidades del mateix. Geocentrisme:Sistema astronòmic segons el qual la Terra és el centre de l’Univers i tots els altres astres giren al seu entorn. Éter :Substància fluida, d'existència hipotètica, que hom suposava en repòs absolut omplint tot l'espai i a la qual hom atorgava propietats contradictòries: subtilitat, imponderabilitat, elasticitat, etc Regió Sublunar: la regió que hi ha per sota la lluna Regió Supralunar: la regió que hi ha per sobre la lluna Organon: és el nom amb que són coneguts els tractats de lògica d'Aristòtil. Sil·logisme: és un mètode lògic creat per Aristòtil, a través del qual s'obté una conclusió mitjançant dues premisses (premissa major; que inclou el seu predicat, i la premissa menor; que inclou el seu subjecte. És possible que les premisses siguin ambdues veritables, ambdues falses o una veritable i una falsa, però la conclusió ha de ser necessàriament veritable o falsa. Ara bé, és impossible extreure una conclusió falsa a partir de premisses veritables, però tanmateix, és possible obtenir una conclusió veritable a partir de dues premisses falses. En tots els sil·logismes hi ha també un terme mitjà que coincideix en les dues premisses i que és la unió d'ambdues ja que sense ell no se'n podria extreure la conclusió. Així mateix, però, en la conclusió el terme mitjà no hi ha d'aparèixer mai. Deducció:Es tracta de un raonament mes recient es descartes el que utilitza la deduccio de forma general, , es tracta de un raonament qe s'inicia amb una o mes preposicions de caracter general i s'arriba a una conclusio de caracter particular. Inducció: La inducció és el procés de raonament pel qual s'arriba a una conclusió a partir de la generalització. Es parteix d'una sèrie d'exemples significatius on es dóna una característica concreta i s'infereix que es donarà en els individus semblants o situacions anàlogues. La inducció permet establir hipòtesis i avançar en el coneixement. El seu grau de veritat o certesa, però, resta sempre en qüestió, perquè es poden trobar contraexemples o excepcions que contradiguin la hipòtesi inicial. Eudemonisme: és representat per Aristòtil, paraula formada per "eu" bo i "daimon" divinitat menor, que recull essencialment diverses teories ètiques, té com a característica comú, ser una justificació de tot allò que serveix per assolir la felicitat. S'ha considerat eudemonisme, l'hedonisme, la doctrina estoica, així com també a l'utilitarisme. Totes aquestes doctrines basen les seves normes morals en la realització plena de la felicitat, entesa com a estat de plenitud i harmonia de l'ànima, diferent del plaer i es poden presentar aquesta de forma personal, com en Demòcrit, Sòcrates, Aristòtil, Aristip i l'escola cirenaica, l'estoïcisme o el neoplatonisme, o bé de forma col • lectiva, com es va establir a partir de David Hume. Aristòtil deia que per arribar a la felicitat s'ha d'actuar de manera natural. És a dir, amb una part animal (béns físics i materials), una part racional (cultivant la nostra ment) i una part social, que es concretaria en practicar la virtut, que segons Aristòtil se situava en el terme mitjà entre dues passions oposades. Els eudemonistes pensaven que el plaer era un complement de la felicitat. Terme Mitjà: el saber trobat l'intermig del bé i el mal Virtut:Breu i irònic diàleg entre una sabandija i un home honrat amb el qual Voltaire reivindica la virtut de la justícia.
Aigua: principi de totes les coses existents per al presocràtic Tales de Milet
Apeiron: Principi i element de les coses existents, i que conté la causa tota del naixement i la destrucció del món.
Arbitrarietat: Acte contrari a la justícia, a la raó, a les lleis, etc., dictat pel capritx.
Arkhé: Origen de totes les coses.
Canvi: Acció de canviar, l'efecte.
Ésser: Existir, tenir realitat, tenir lloc com a fet.
Foc: Despresa de calor i llum produïda per la combustió d’un cos.
Logos: Raó universal que tot ho unificai que també es troba en els homes encara que aquests la desatenguin.
Mite: Relat fabulós tradicional sobre els déus, els herois, els orígens d’un poble, etc., que expressa, d’una manera simbòlica, un concepte religiós, filosòfic o social.
Necessitat: Allò de què hom no pot passar-se, no pot prescindir.
No ésser: no ser, no existir.
Nombre: Resultat de comptar les coses que formen un agregat, i ens abstracte que resulta de generalitzar aquest resultat.
Opinió: Manera de jutjar sobre una qüestió, concepte que hom té d’una cosa qüestionable.
Ordre: Arranjament, disposició regular de les coses, les unes amb relació a les altres.
Physis: Naturalesa
Veritat: Conformitat amb allò que és, ha estat o serà.
TEMA 2
Isonomia: igualtat davant la llei
Isegoria: dret a parlar públicament, dret a difondre les pròpies idees
Relativisme: Doctrina filosòfica segons la qual tot coneixement o tota norma moral són relatius.
Escepticisme: Doctrina filosòfica segons la qual la raó humana és incapaç de conèixer la veritat.
Sensisme: Modalitat de l'empirisme segons la qual tot coneixement, tota la vida psíquica, s'originen en els sentits, i es redueixen en darrer terme a les sensacions.
Antilogia: Contradicció entre dos termes o dues idees.
Areté: Mot grec que significa virtut en els sentit de 'qualitat' i 'capacitat' i que en la ideologia de la classe aristocràtica denotà la condició de l'home superior per la naixença i la tradició de casta.
Demagògia: Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats perquè acceptin promeses i programes d’acció impracticables.
Democràcia: Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu.
Retòrica: Art de l’eloqüència, de l’expressió oral i escrita.
Sofista: Mestre de filosofia i de retòrica de l’antiga Grècia.
Gòrgies: fou un orador i un filòsof grec. Educat a l'escola de Parmènides sembla que defensava tres tesis: la primera que res no existeis, la segona, que si existís alguna cosa, no es podria conèixer i la tercera, que si existís alguna cosa i es pogués conèixer, no es podria comunicar. Per ell, "la veritat és la capacitat de persuadir amb la paraula".
Protàgores: fou un filòsof sofista de l'antiga Grècia. pensa que tot està regit per una influència permanent de partícules i que el moviment no és possible sense l'existència de contraris. És per això que veu l'oposició i la contradicció com els veritables principis de la realitat, de manera que l'ésser efectivament real és aquell que es manifesta pels nostres sentits.
TEMA 3
Ironia: posa en contadicció a l'interlocutor, demostrant-li que defensa idees absurdes.
Maièutica: Qui vol aprendre s'adona que no sap, comença de zero i descobreix en ell mateix l'autèntic coneixement
Intel·lectualisme moral: Qui coneix el bé, només pot actuar bé. El mal és fruit de la ignorància
Docta ignorància: Només sé que no sé res, primer pas de la via del coneixement vertader
Dialèctica: Art del diàleg que porta a qui persegueix la veritat a descobrir-la per si mateix.
Universalisme ètic: Els valors morals no són relatius, com defensaven els sofistes. El bé autèntic no depèn de les opinions particulars. Així, Sòcrates defensa que és milor patir una injustícia que cometre-la, ja que això últim ens allunya del bé.
Llevadora (d'ànimes): Despertar i fer llum a la pròpia ànima. No es tracta de posar en l'interlocutor un saber diferent d'ell mateix, sinó despertar-li els coneixements que ja té.
Concepte: Tot aquell procés de gestació que té lloc en la ment de l'home. Fer llum a aquests conceptes és el moment essencial del saber.
Mètode: Camé que se segueix, manera ordenada, sistemàtica, de procedir, per a arribar a un fi deteminat.
Dogmatisme: Posició que pressuposa, amb una il·limitada confiança en la raó, l'absoluta coincidència entre subjectivitat i objectivitat en l'acte de coneixement.
Examen (vida): Valorar tan negativa com positivament els nostres actes dins de la nostra societat, la nostra manera de viure, de veure i entendre les coses.
Justícia: Virtut moral per la qual hom pensa i obra segons dret, veritat i raó.
Valor moral: Els valors morals són aquells valors que perfeccionen a l'home en el més íntimament humà, fent-lo més humà, amb major qualitat com a persona.
TEMA 4
Caverna (mite): El Mite de la Caverna el va crear per explicar la seva teoria de les idees. Explica com unes persones presoneres en una caverna veuen a les parets reflectides les ombres del que hi ha darrera d'ells gràcies a la llum d'una foguera. Els objectes de fora de la caverna representen la realitat, les idees, mentre que les ombres en són les còpies imperfectes, les coses del món tangible. Igual que les ombres recorden a l'objecte original per la silueta, les coses recorden a les idees eternes.
Tir alat (mite): Per explicar el tema de l’ànima i el coneixement, Plató utilitza el mite del Carro Alat. Les ànimes són eternes, viuen des de l'eternitat al món intel·ligible contemplant les idees que també són eternes. Allí les ànimes són felices. Les ànimes marxen en processó cada una a dalt d'un carro tirat per un auriga, amb un cavall blanc i un cavall negre. En un moment determinat el cavall negre es desboca, surt del camí i malgrat els esforços de l'auriga cau en el món sensible.
Bé: Plató ens diu que el Bé és la causa de l'ordre i de la bellesa en el món. El Bé és, efectivament, allò que disposa les coses per al millor, i que els dóna un ordre i un sentit. El Bé ordena les coses amb intel·ligència.
Diànoia: raó discursiva del matemàtic.
Noesi: la intel·ligència.
Eikasia: imaginació, grau de coneixement.
Pistis: creença.
Episteme: ciència o coneixement
Doxa: opinió
Dialèctica: art del diàleg que porta a qui persegueix la veritat a descobrir-la per si mateix.
Idea: fonament i model del món real
Matemàtiques: ciència que estudia patrons en les estructures de cossos abstractes i en les relacions que s'estableixen entre ells.
Dualisme: el dualisme de Plató creu que l'home és un ésser format per una ànima immortal i divina, i per un cos mortal i imperfecte, que empresona l'ànima. L'estat natural de l'ànima és estar separada del cos, de manera que el cos només aconsegueix pertorbar-la i molestar-la en el seu anhel de veritat i saber.
Reminiscència: teoria que ens diu que conèixer és recordar.
Diàleg: conversa entre dues o més persones motivat pel desig d'entendre's.
Areté: virtut
Món sensible: món que percebem pels sentits i que canvia continuament
Món de les Idees: món immutable que només el percebem amb l'enteniment, amb "els ulls de l'ànima". Està lliure del canvi.
Eugenèsia: filosofia social basada en els coneixements de la genètica que té com objecte l'estudi teòric i pràctic dels mitjans per a aprofundir fer créixer i perfeccionar físicament als individus humans. (bon nascut, bona reproducció)
Oligarquia: és el govern en què manen els rics sense que els pobres tinguin accés al poder.
Timocràcia: forma de govern on l'element passional domina sobre el racional i s'ambicionen honors i riqueses.
Democràcia: la democràcia neix quan vencen el pobres i estenen el poder, per eleccions, a tothom
Aristocràcia: és el règim més perfecte perquè és la intel·ligència la que, a través d'un monarca o d'uns homes superiors, per la seva educació i pel seu altruisme, domina l'Estat.
Tirania: l'excés de llibertat que mp acava éssent més que un excés d'esclavatge, tant de l'individu com de la polis.
Siracusa: ciutat grega més important de Sicília
Ànima racional: ens diferencia dels animals i suposa l'element més elevat, s'assembla al que és diví i també és immortal. Es troba en el cervell i la seva missió és conduir les altres dues parts de l'ànima. Les seves virtuts són la saviesa i la prudència.
Ànima irascible: es troba en el pit i està emparentada amb la moral, ja que és una font de passions nobles com la valentia. La seva virtut és la fortalesa.
Ànima concupiscible: té a veure amb tendències o desitjos menys controlats que els anteriors. Origina baixes passions com l'apetit sexual o el desig immoderat de menjar i beure. La seva virtut és la temerància.
Prudència: una de les virtuts clàssiques i es considera com la capacitat de jutjar correctament la situació i no actuar prenent riscos innecessaris.
TEMA 5:
Peripatètic: Aristolètic. Relatiu o pertanyent a Aristòtil o a la seva filosofia.Seguidor de l’aristotelisme.
Estagirita: Aristòtil
Liceu: Societat literària o recreativa, on es donen lectures, conferències, etc.
Metafísica: és la branca de la filosofia que investiga els principis de la realitat a un nivell d'abstracció que trascendeix el de qualsevol altra disciplina. Investiga els fonaments (causes i "primers principis"), les estructures més generals, el sentit i la finalitat tota realitat i tot ésser. Té moltes similituds amb l'altra branca de la filosofia anomenada ontologia.
Ésser: Allò que és, que existeix, especialment dotat de vida. Persona, individu.
Categoria: conceptes fonamentals que reflecteixen les propietats, facetes i relacions més generals i essencials dels fenòmens de la realitat i de la cognició.
Substància: és el subjecte en el qual descansen les propietats, el que roman en el canvi accidental i l'ésser independent, el que té el seu ésser no en un altre sinó en si.
Matèria: és allò amb el que està fet alguna cosa. Juntament amb la forma, és un element constitutiu de les substàncies individuals i des del punt de vista dinàmic és allò susceptible d'alguna determinació o forma, per tant una realitat potencial. Cal parlar també d'un cert caràcter relatiu del que es considera matèria. En el cas dels éssers vius la forma és l'ànima i la matèria el cos.
Forma: s'entén per forma la figura d'un cos, però també i més fonamentalment allò que un objecte és. Cal distingir entre forma substancial i formes accidentals. La forma substancial es refereix al que un objecte és essencialment i les formes accidentals als trets no essencials de l'objecte. Aquest concepte té rellevància per a la psicologia, en particular la psicologia filosòfica, perquè servirà per a entendre en termes metafísics el psiquisme: tots els éssers vius té ànima, ja que s'entén l'ànima com el principi de vida ; des d'aquesta perspectiva, en els éssers vius, la matèria és el cos i la forma substancial l'ànima.
Causa: per referir-se a tot factor o principi del que depèn una cosa
Teleologia: quan considera que per donar compte d'una acció o succés és necessari referir-se als fins o propòsits d'aquesta acció o succés.
Potència: Facultat de l’ànima. Les potències de l’ànima. Potència intel·lectiva. En fil, possibilitat d’esdevenir quelcom. En potència.
Acte: En fil., estat de realitat o existència real. Passar de la potència a l’acte.
Canvi: és l'alteració d'un ésser o de la realitat, la modificació dels seus atributs.
Moviment :Acció per la qual un cos o alguna de les seves parts canvia de lloc o de posició
Equitat: és la Justícia aplicada al cas concret. Segons Aristòtil, moltes vegades la rigorosa aplicació d'una norma als casos que regula pot produir efectes injusts. Per això, es fa necessari que en el Dret s'atenúen els efectes perniciosos del tenor literal d'una llei. Això és el que els romans graficaban en la màxima o adagio "Summum Ius, Summa Injúria", que significa que del màxim rigor de la llei, de vegades poden seguir-se aquestes conseqüències injustes de les quals parlem. És per això, que recórrer a l'Equitat en el Dret, equival a resoldre el cas com si el legislador hagués considerat les particularidades del mateix.
Geocentrisme:Sistema astronòmic segons el qual la Terra és el centre de l’Univers i tots els altres astres giren al seu entorn.
Éter :Substància fluida, d'existència hipotètica, que hom suposava en repòs absolut omplint tot l'espai i a la qual hom atorgava propietats contradictòries: subtilitat, imponderabilitat, elasticitat, etc
Regió Sublunar: la regió que hi ha per sota la lluna
Regió Supralunar: la regió que hi ha per sobre la lluna
Organon: és el nom amb que són coneguts els tractats de lògica d'Aristòtil.
Sil·logisme: és un mètode lògic creat per Aristòtil, a través del qual s'obté una conclusió mitjançant dues premisses (premissa major; que inclou el seu predicat, i la premissa menor; que inclou el seu subjecte. És possible que les premisses siguin ambdues veritables, ambdues falses o una veritable i una falsa, però la conclusió ha de ser necessàriament veritable o falsa. Ara bé, és impossible extreure una conclusió falsa a partir de premisses veritables, però tanmateix, és possible obtenir una conclusió veritable a partir de dues premisses falses. En tots els sil·logismes hi ha també un terme mitjà que coincideix en les dues premisses i que és la unió d'ambdues ja que sense ell no se'n podria extreure la conclusió. Així mateix, però, en la conclusió el terme mitjà no hi ha d'aparèixer mai.
Deducció: Es tracta de un raonament mes recient es descartes el que utilitza la deduccio de forma general, , es tracta de un raonament qe s'inicia amb una o mes preposicions de caracter general i s'arriba a una conclusio de caracter particular.
Inducció: La inducció és el procés de raonament pel qual s'arriba a una conclusió a partir de la generalització. Es parteix d'una sèrie d'exemples significatius on es dóna una característica concreta i s'infereix que es donarà en els individus semblants o situacions anàlogues. La inducció permet establir hipòtesis i avançar en el coneixement. El seu grau de veritat o certesa, però, resta sempre en qüestió, perquè es poden trobar contraexemples o excepcions que contradiguin la hipòtesi inicial.
Eudemonisme: és representat per Aristòtil, paraula formada per "eu" bo i "daimon" divinitat menor, que recull essencialment diverses teories ètiques, té com a característica comú, ser una justificació de tot allò que serveix per assolir la felicitat. S'ha considerat eudemonisme, l'hedonisme, la doctrina estoica, així com també a l'utilitarisme. Totes aquestes doctrines basen les seves normes morals en la realització plena de la felicitat, entesa com a estat de plenitud i harmonia de l'ànima, diferent del plaer i es poden presentar aquesta de forma personal, com en Demòcrit, Sòcrates, Aristòtil, Aristip i l'escola cirenaica, l'estoïcisme o el neoplatonisme, o bé de forma col • lectiva, com es va establir a partir de David Hume. Aristòtil deia que per arribar a la felicitat s'ha d'actuar de manera natural. És a dir, amb una part animal (béns físics i materials), una part racional (cultivant la nostra ment) i una part social, que es concretaria en practicar la virtut, que segons Aristòtil se situava en el terme mitjà entre dues passions oposades. Els eudemonistes pensaven que el plaer era un complement de la felicitat.
Terme Mitjà: el saber trobat l'intermig del bé i el mal
Virtut: Breu i irònic diàleg entre una sabandija i un home honrat amb el qual Voltaire reivindica la virtut de la justícia.