Recent Changes

RUB A DUB
AnnaEric Garcia Samon
Anna Juez Cañellas

Ànima concupiscible: té a veure amb tendències o desitjos menys controlats que els anteriors. Origina baixes passions com l'apetit sexual o el desig immoderat de menjar i beure. La seva virtut és la temerància.
Prudència: una de les virtuts clàssiques i es considera com la capacitat de jutjar correctament la situació i no actuar prenent riscos innecessaris.
TEMA 5:
Peripatètic: Aristolètic. Relatiu o pertanyent a Aristòtil o a la seva filosofia.Seguidor de l’aristotelisme.
Estagirita: Aristòtil
Liceu: Societat literària o recreativa, on es donen lectures, conferències, etc.
Metafísica: és la branca de la filosofia que investiga els principis de la realitat a un nivell d'abstracció que trascendeix el de qualsevol altra disciplina. Investiga els fonaments (causes i "primers principis"), les estructures més generals, el sentit i la finalitat tota realitat i tot ésser. Té moltes similituds amb l'altra branca de la filosofia anomenada ontologia.
Ésser: Allò que és, que existeix, especialment dotat de vida. Persona, individu.
Categoria: conceptes fonamentals que reflecteixen les propietats, facetes i relacions més generals i essencials dels fenòmens de la realitat i de la cognició.
Substància: és el subjecte en el qual descansen les propietats, el que roman en el canvi accidental i l'ésser independent, el que té el seu ésser no en un altre sinó en si.
Matèria: és allò amb el que està fet alguna cosa. Juntament amb la forma, és un element constitutiu de les substàncies individuals i des del punt de vista dinàmic és allò susceptible d'alguna determinació o forma, per tant una realitat potencial. Cal parlar també d'un cert caràcter relatiu del que es considera matèria. En el cas dels éssers vius la forma és l'ànima i la matèria el cos.
Forma: s'entén per forma la figura d'un cos, però també i més fonamentalment allò que un objecte és. Cal distingir entre forma substancial i formes accidentals. La forma substancial es refereix al que un objecte és essencialment i les formes accidentals als trets no essencials de l'objecte. Aquest concepte té rellevància per a la psicologia, en particular la psicologia filosòfica, perquè servirà per a entendre en termes metafísics el psiquisme: tots els éssers vius té ànima, ja que s'entén l'ànima com el principi de vida ; des d'aquesta perspectiva, en els éssers vius, la matèria és el cos i la forma substancial l'ànima.
Causa: per referir-se a tot factor o principi del que depèn una cosa
Teleologia: quan considera que per donar compte d'una acció o succés és necessari referir-se als fins o propòsits d'aquesta acció o succés.
Potència: Facultat de l’ànima. Les potències de l’ànima. Potència intel·lectiva. En fil, possibilitat d’esdevenir quelcom. En potència.
Acte: En fil., estat de realitat o existència real. Passar de la potència a l’acte.
Canvi: és l'alteració d'un ésser o de la realitat, la modificació dels seus atributs.
Moviment :Acció per la qual un cos o alguna de les seves parts canvia de lloc o de posició
Equitat: és la Justícia aplicada al cas concret. Segons Aristòtil, moltes vegades la rigorosa aplicació d'una norma als casos que regula pot produir efectes injusts. Per això, es fa necessari que en el Dret s'atenúen els efectes perniciosos del tenor literal d'una llei. Això és el que els romans graficaban en la màxima o adagio "Summum Ius, Summa Injúria", que significa que del màxim rigor de la llei, de vegades poden seguir-se aquestes conseqüències injustes de les quals parlem. És per això, que recórrer a l'Equitat en el Dret, equival a resoldre el cas com si el legislador hagués considerat les particularidades del mateix.
Geocentrisme:Sistema astronòmic segons el qual la Terra és el centre de l’Univers i tots els altres astres giren al seu entorn.
Éter :Substància fluida, d'existència hipotètica, que hom suposava en repòs absolut omplint tot l'espai i a la qual hom atorgava propietats contradictòries: subtilitat, imponderabilitat, elasticitat, etc
Regió Sublunar: la regió que hi ha per sota la lluna
Regió Supralunar: la regió que hi ha per sobre la lluna
Organon: és el nom amb que són coneguts els tractats de lògica d'Aristòtil.
Sil·logisme: és un mètode lògic creat per Aristòtil, a través del qual s'obté una conclusió mitjançant dues premisses (premissa major; que inclou el seu predicat, i la premissa menor; que inclou el seu subjecte. És possible que les premisses siguin ambdues veritables, ambdues falses o una veritable i una falsa, però la conclusió ha de ser necessàriament veritable o falsa. Ara bé, és impossible extreure una conclusió falsa a partir de premisses veritables, però tanmateix, és possible obtenir una conclusió veritable a partir de dues premisses falses. En tots els sil·logismes hi ha també un terme mitjà que coincideix en les dues premisses i que és la unió d'ambdues ja que sense ell no se'n podria extreure la conclusió. Així mateix, però, en la conclusió el terme mitjà no hi ha d'aparèixer mai.
Deducció: Es tracta de un raonament mes recient es descartes el que utilitza la deduccio de forma general, , es tracta de un raonament qe s'inicia amb una o mes preposicions de caracter general i s'arriba a una conclusio de caracter particular.
Inducció: La inducció és el procés de raonament pel qual s'arriba a una conclusió a partir de la generalització. Es parteix d'una sèrie d'exemples significatius on es dóna una característica concreta i s'infereix que es donarà en els individus semblants o situacions anàlogues. La inducció permet establir hipòtesis i avançar en el coneixement. El seu grau de veritat o certesa, però, resta sempre en qüestió, perquè es poden trobar contraexemples o excepcions que contradiguin la hipòtesi inicial.
Eudemonisme: és representat per Aristòtil, paraula formada per "eu" bo i "daimon" divinitat menor, que recull essencialment diverses teories ètiques, té com a característica comú, ser una justificació de tot allò que serveix per assolir la felicitat. S'ha considerat eudemonisme, l'hedonisme, la doctrina estoica, així com també a l'utilitarisme. Totes aquestes doctrines basen les seves normes morals en la realització plena de la felicitat, entesa com a estat de plenitud i harmonia de l'ànima, diferent del plaer i es poden presentar aquesta de forma personal, com en Demòcrit, Sòcrates, Aristòtil, Aristip i l'escola cirenaica, l'estoïcisme o el neoplatonisme, o bé de forma col • lectiva, com es va establir a partir de David Hume. Aristòtil deia que per arribar a la felicitat s'ha d'actuar de manera natural. És a dir, amb una part animal (béns físics i materials), una part racional (cultivant la nostra ment) i una part social, que es concretaria en practicar la virtut, que segons Aristòtil se situava en el terme mitjà entre dues passions oposades. Els eudemonistes pensaven que el plaer era un complement de la felicitat.
Terme Mitjà: el saber trobat l'intermig del bé i el mal
Virtut: Breu i irònic diàleg entre una sabandija i un home honrat amb el qual Voltaire reivindica la virtut de la justícia.

TEMA 1
Aigua: Líquid transparent, inodor, insípid, compost d’hidrogen i oxigen, el qual, en un estat més o menys impur, constitueix la pluja, els mars, els llacs, els rius, etc. principi de totes les coses existents per al presocràtic Tales de Milet
Apeiron: Principi i element de les coses existents, i que conté la causa tota del naixement i la destrucció del món.
Arbitrarietat: Acte contrari a la justícia, a la raó, a les lleis, etc., dictat pel capritx.
Ànima concupiscible: té a veure amb tendències o desitjos menys controlats que els anteriors. Origina baixes passions com l'apetit sexual o el desig immoderat de menjar i beure. La seva virtut és la temerància.
Prudència: una de les virtuts clàssiques i es considera com la capacitat de jutjar correctament la situació i no actuar prenent riscos innecessaris.

Valor moral: Els valors morals són aquells valors que perfeccionen a l'home en el més íntimament humà, fent-lo més humà, amb major qualitat com a persona.
TEMA 4
Caverna (mite): El Mite de la Caverna el va crear per explicar la seva teoria de les idees. Explica com unes persones presoneres en una caverna veuen a les parets reflectides les ombres del que hi ha darrera d'ells gràcies a la llum d'una foguera. Els objectes de fora de la caverna representen la realitat, les idees, mentre que les ombres en són les còpies imperfectes, les coses del món tangible. Igual que les ombres recorden a l'objecte original per la silueta, les coses recorden a les idees eternes.
Tir alat (mite): Per explicar el tema de l’ànima i el coneixement, Plató utilitza el mite del Carro Alat. Les ànimes són eternes, viuen des de l'eternitat al món intel·ligible contemplant les idees que també són eternes. Allí les ànimes són felices. Les ànimes marxen en processó cada una a dalt d'un carro tirat per un auriga, amb un cavall blanc i un cavall negre. En un moment determinat el cavall negre es desboca, surt del camí i malgrat els esforços de l'auriga cau en el món sensible.
Bé:
Dianoia: Plató ens diu que el Bé és la causa de l'ordre i de la bellesa en el món. El Bé és, efectivament, allò que disposa les coses per al millor, i que els dóna un ordre i un sentit. El Bé ordena les coses amb intel·ligència.
Diànoia: raó discursiva del matemàtic.
Noesi: la intel·ligència.
Eikasia: imaginació, grau de coneixement.
Pistis: creença.
Episteme: ciència o coneixement
Doxa: opinió
Dialèctica: art del diàleg que porta a qui persegueix la veritat a descobrir-la per si mateix.
Idea: fonament i model del món real
Matemàtiques: ciència que estudia patrons en les estructures de cossos abstractes i en les relacions que s'estableixen entre ells.
Dualisme: el dualisme de Plató creu que l'home és un ésser format per una ànima immortal i divina, i per un cos mortal i imperfecte, que empresona l'ànima. L'estat natural de l'ànima és estar separada del cos, de manera que el cos només aconsegueix pertorbar-la i molestar-la en el seu anhel de veritat i saber.
Reminiscència: teoria que ens diu que conèixer és recordar.
Diàleg: conversa entre dues o més persones motivat pel desig d'entendre's.
Areté: virtut
Món sensible: món que percebem pels sentits i que canvia continuament
Món de les Idees: món immutable que només el percebem amb l'enteniment, amb "els ulls de l'ànima". Està lliure del canvi.
Eugenèsia: filosofia social basada en els coneixements de la genètica que té com objecte l'estudi teòric i pràctic dels mitjans per a aprofundir fer créixer i perfeccionar físicament als individus humans. (bon nascut, bona reproducció)
Oligarquia: és el govern en què manen els rics sense que els pobres tinguin accés al poder.
Timocràcia: forma de govern on l'element passional domina sobre el racional i s'ambicionen honors i riqueses.
Democràcia: la democràcia neix quan vencen el pobres i estenen el poder, per eleccions, a tothom
Aristocràcia: és el règim més perfecte perquè és la intel·ligència la que, a través d'un monarca o d'uns homes superiors, per la seva educació i pel seu altruisme, domina l'Estat.
Tirania: l'excés de llibertat que mp acava éssent més que un excés d'esclavatge, tant de l'individu com de la polis.
Siracusa: ciutat grega més important de Sicília
Ànima racional: ens diferencia dels animals i suposa l'element més elevat, s'assembla al que és diví i també és immortal. Es troba en el cervell i la seva missió és conduir les altres dues parts de l'ànima. Les seves virtuts són la saviesa i la prudència.
Ànima irascible: es troba en el pit i està emparentada amb la moral, ja que és una font de passions nobles com la valentia. La seva virtut és la fortalesa.
Ànima concupiscible: té a veure amb tendències o desitjos menys controlats que els anteriors. Origina baixes passions com l'apetit sexual o el desig immoderat de menjar i beure. La seva virtut és la temerància.
Prudència:
Temperança:
Fortalesa:
Filòsof rei:
Carta VII: una de les virtuts clàssiques i es considera com la capacitat de jutjar correctament la situació i no actuar prenent riscos innecessaris.

Racionalisme, l'idealisme platònic influeix en el racionalisme cartesià, ja que l'idealisme de la filosofia moderna a partir de Descartes parteix de la desconfiança respecte als continguts empírics i fonamenta el coneixement en les idees innates i no en les coses que es perceben.
En la filosofia contemporània el pensament de Plató serà somtès a dures crítiques. Una de les més destacades serà la de Nietsche, que considera que del platonisme sorgeix l'error de la metafísica dogmàtica en crear l'esperit pur i el Bé en si. Trobem, però, un rastre platònic en la fenomenologia de Husserl i d'Scheler, ja que admeten l'existència d'entitats immutables, eternes i universals, a més de la possibilitat del coneixement.
-Què és la veritat? Podem conèixer la veritat? Com? Quina relació te la veritat amb el bé? Què és el Bé?
-Tenim ànima? L'ànima és immortal? Què hi ha desprès de la mort? Quina relació hi ha entre l'ànima i el cos? Podem conèixer l'ànima? Com?
Plató defineix l'ànima com a simple, semblant allò diví, immortal, intel·ligible, uniforme i indissoluble; mentre que el cos pertany al món sensible i és mortal, multiforme i irracional. Després de la mort l'ànima se'n va a l'Hades, on és jutjada. Si l'ànima ha sapigut controlar les tres forces que la impulsen, llavors aquesta s'anirà al món de les idees on coneixerà la veritat; sinó ha pogut controlar els tres impulsos, l'ànima tornarà a caura al món de les coses, però aparent en un altre cos, oblidant-se de tot allò que havia après anteriorment. Per això Plató no tan sols defensa la immortalitat de l'ànima sinó també la seva transmigració d'uns cossos a uns altres, i d'aquesta cadena de reencarnacions només es pot escapar alliberant-se de l'esclavitud del cos i de les seves passions.
-Com-Què és la virtut (areté)?
Plató proposa el que el fet d'aprendre determinades formes d'excel·lència humana no és per dominar als altres, sinó per dominar-se a un mateix. I aquest domini suposa el fet de "conèixer-se a si mateix". L'areté radica, doncs, en el coneixement, perquè, en preguntar si podem assolir l'excel·lènciaaprendre una forma de fer millor la nostra condició natural, hem de saber, què busquem i què volem ser. Plató concep la virtut com a harmonia de les tres parts de l'ànima. Per això l'ànima racional ha de ser prudent i conduir la vida? Què éspart irascible que, a la vegada, ha de ser valerosa. Ambdues parts han de subjectar conjuntament la part concupiscible perquè sigui temperada i no l'arrosseguin els desitjos sensuals. Una altra virtut (areté)?fonamental és la saviesa que pot fer referència a la saviesa pràctica; en aquest cas es concep com a pudència, però també fa referència al coneixement superior de les idees de justícia o del bé.
-Quin és la polis? Com hem d'organitzar la vida pública? Hi ha societat justa?
L'aristocràcia, segons Plató, diu que és el règim més perfecte, perquè és la intel·ligència la que, a través d'un monarca o d'uns homes superiors, per la seva educació i pel seu altruisme, domina l'Estat. Aquesta intel·ligència generosa permet establir l'equilibri entre les classes socials. A partir d'aquest règim superior, els altres règims manifesten una decadència inevitable. Sí que hi ha diferents formes de govern possibles, com la timocràcia, la oligarquia, la democràcia i la tirania.

Anaxàgores, ja que introdueix el noûs que és la realitat transcendent separada de totes les coses i causa eficient del moviment, antecedent al demiürg platònic.
Sòcrates és l'autor més rellevant del seu pensament, i comparteixen el rebuig als sofistes per l'utilitarisme, l'orientació en l'educació cap a l'èxit en la política i l'actitud sensista, subjectivista i relativista.
a ell:
Aristòtil fou el deixeble més important de Plató, que coincidia amb ell en el fet que l'essència d'una cosa existeix, ja que fa que sigui allò i no una altra cosa; però per a Aristòtil és inacceptable que les idees estiguin en un món separat i creu, en canvi, que les essències es troben dins dels éssers sensibles.
Neoplatonisme de Plotí, recull de Plató l'escissió de l'ésser en dues esferes, la sensible i la suprasensible. Heretarà una visió mística del platonisme i defensarà que en la jerarquia ontològica platònica Déu està en el nivell més superior.
-Què és la veritat? Podem conèixer la veritat? Com? Quina relació te la veritat amb el bé? Què és el Bé?
-Tenim ànima? L'ànima és immortal? Què hi ha desprès de la mort? Quina relació hi ha entre l'ànima i el cos? Podem conèixer l'ànima? Com?
Plató defineix l'ànima com a simple, semblant allò diví, immortal, intel·ligible, uniforme i indissoluble; mentre que el cos pertany al món sensible i és mortal, multiforme i irracional. Després de la mort l'ànima se'n va a l'Hades, on és jutjada. Si l'ànima ha sapigut controlar les tres forces que la impulsen, llavors aquesta s'anirà al món de les idees on coneixerà la veritat; sinó ha pogut controlar els tres impulsos, l'ànima tornarà a caura al món de les coses, però aparent en un altre cos, oblidant-se de tot allò que havia après anteriorment. Per això Plató no tan sols defensa la immortalitat de l'ànima sinó també la seva transmigració d'uns cossos a uns altres, i d'aquesta cadena de reencarnacions només es pot escapar alliberant-se de l'esclavitud del cos i de les seves passions.
-Com podem assolir l'excel·lència a la vida? Què és la virtut (areté)?
-Quin és el millor govern possible per la polis? Com hem d'organitzar la vida pública? Hi ha diferents formes de govern possible? És possible una societat justa?

ACTIVITATS TEMA-4
ser aquestes influencies? Realitzarinfluències?
La obra i la filosofia de Plató van estar influenciades per 5 filòsofs anteriors:
Heràclit, ja que Plató va admetre que tota la realitat està sotmesa a un quadre on constin aquestes dades.canvi incessant
Pitàgores, ja que Plató coincidia per que fa a la importància que atorgaven a les matemàtiques i la geometria
Parmènides, ja que Plató utilitza les mateixes característiques de l'ésser de Parmènides per descriure les idees, que defineix com úniques, eternes i immutables.
Anaxàgores, ja que introdueix el noûs que és la realitat transcendent separada de totes les coses i causa eficient del moviment, antecedent al demiürg platònic.
Sòcrates és l'autor més rellevant del seu pensament, i comparteixen el rebuig als sofistes per l'utilitarisme, l'orientació en l'educació cap a l'èxit en la política i l'actitud sensista, subjectivista i relativista.
Plató també va influenciar filosòficament a alguns filòsofs posteriors a ell:
Aristòtil fou el deixeble més important de Plató, que coincidia amb ell en el fet que l'essència d'una cosa existeix, ja que fa que sigui allò i no una altra cosa; però per a Aristòtil és inacceptable que les idees estiguin en un món separat i creu, en canvi, que les essències es troben dins dels éssers sensibles.
Neoplatonisme de Plotí, recull de Plató l'escissió de l'ésser en dues esferes, la sensible i la suprasensible. Heretarà una visió mística del platonisme i defensarà que en la jerarquia ontològica platònica Déu està en el nivell més superior.
Sant Agustí, revela la influència platònica en mostrar-se partidari d'un exemple que considera la creació del món sensible a partir de les idees eternes que existeixen en la ment del Creador. Concep el mal com una privació o allunyament del Bé.
Racionalisme, l'idealisme platònic influeix en el racionalisme cartesià, ja que l'idealisme de la filosofia moderna a partir de Descartes parteix de la desconfiança respecte als continguts empírics i fonamenta el coneixement en les idees innates i no en les coses que es perceben.
En la filosofia contemporània el pensament de Plató serà somtès a dures crítiques. Una de les més destacades serà la de Nietsche, que considera que del platonisme sorgeix l'error de la metafísica dogmàtica en crear l'esperit pur i el Bé en si. Trobem, però, un rastre platònic en la fenomenologia de Husserl i d'Scheler, ja que admeten l'existència d'entitats immutables, eternes i universals, a més de la possibilitat del coneixement.
-Què és la veritat? Podem conèixer la veritat? Com? Quina relació te la veritat amb el bé? Què és el Bé?
-Tenim ànima? L'ànima és immortal? Què hi ha desprès de la mort? Quina relació hi ha entre l'ànima i el cos? Podem conèixer l'ànima? Com?

Justícia: Virtut moral per la qual hom pensa i obra segons dret, veritat i raó.
Valor moral: Els valors morals són aquells valors que perfeccionen a l'home en el més íntimament humà, fent-lo més humà, amb major qualitat com a persona.
TEMA 4
Caverna (mite):
Tir alat (mite):
Bé:
Dianoia:
Noesi:
Eikasia:
Pistis:
Episteme:
Doxa:
Dialèctica:
Idea:
Matemàtiques:
Dualisme:
Reminiscència:
Diàleg:
Areté:
Món sensible:
Món de les Idees:
Eugenèsia:
Oligarquia:
Timocràcia:
Democràcia:
Aristocràcia:
Tirania:
Siracusa:
Ànima racional:
Ànima irascible:
Ànima concupiscible:
Prudència:
Temperança:
Fortalesa:
Filòsof rei:
Carta VII: